Actualitat

Vint anys de l’euro

11 / 01 / 2022 | Actualitat

Vint anys després que l’euro substituís diverses divises europees, com ara la pesseta, es pot dir que la nova moneda ha passat per tots els estats d’eufòria i pessimisme lògics en un experiment insòlit, propici a viure situacions inèdites, però que, en última instància, ha consolidat mecanismes de cooperació i control impossibles si no s’hagués consumat la unió monetària.

Es pot dir també que l’experiment previ de l’ecu va fer inevitable que a mitjà termini l’euro veiés la llum i, al favor de la seva existència, es posessin en marxa dinàmiques de convergència econòmica, de gestió de l’economia, que cada dia són més determinants en àmbits com el control de la despesa, la configuració dels pressupostos, el sistema bancari, l’emissió de deute i la fiscalitat. Tot això remet a l’existència de l’euro i ara tot és diferent de com era fa dues dècades.

L’existència de l’euro ha donat peu a tres fets especialment ressenyables: les successives rectificacions obligades per diferents crisis, de què la més determinant va ser la que va esclatar el 2008 i que va portar la nova moneda a una situació límit; les operacions de rescat que van evitar la fallida flagrant de diverses economies –Grècia, Irlanda, Portugal, Xipre– i complexos bancaris (Espanya), i la creació de fons europeus finançats amb recursos propis de la Unió Europea, de què el programa ‘Next Generation’ és el més recent i ambiciós.

És clar que aquestes crisis van donar lloc a errors i decisions poc meditades, com la imposició al peu de la lletra de polítiques d’austeritat que van tenir un alt cost social, però al final es va aconseguir evitar l’hecatombe que hagués suposat portar contra les cordes la solvència de l’euro.

Es pot dir que aquests 20 anys han sigut en bona mesura un aprenentatge forçós a causa de la falta de precedents o la llunyania d’alguns –els problemes que van seguir a la creació del dòlar–, per la imperiosa necessitat d’acoblar economies amb estructures substancialment diferents i l’obligació de coexistir al si de la UE amb les monedes d’altres socis que, per voluntat pròpia o per no complir les condicions exigides per l’euro, no s’hi han integrat.

Però també pel fet que un sol banc emissor i una única política monetària, derivada en bona mesura de l’establerta pel Bundesbank, ha necessitat disciplina col·lectiva, amb normes noves i dreceres clausurades, com per exemple el recurs a la devaluació que tenien les monedes nacionals per a temps de crisi.

D’aquests aprenentatges, amb encerts i errors, ha sorgit la impressió que s’han solidificat els fonaments de l’euro, i els seus gestors encara han tingut els reflexos necessaris per corregir alguns dels dogmes dels primers anys.

Entre aquests, el refredament de les primes de risc mitjançant les compres massives de deute i la congelació de facto de la taxa d’interès, dues possibilitats que semblaven poc menys que indefensables quan el Banc Central Europeu va arrencar.

Fora d’això, no hi ha dubte que encara queda un llarg camí per recórrer fins que la viabilitat de l’euro deixi de ser tema de conversa, però és alhora un fet cert que han ignorat les crítiques dels que van pronosticar una existència agitada a la divisa europea davant la solidesa històrica de monedes com el dòlar i la lliura. Però sembla que l’euro ha trobat un lloc propi en l’economia global.

Font: El Periódico

Contacte

Treballa
amb nosaltres

       JPG, PDF, PNG · Màxim 5Mb